El nostre poble

Sant Vicenç de Castellet és el municipi més gran del Bages sud quant a nombre d’habitants. És al bell mig de la resta de municipis que configuren aquesta sub-comarca i exerceix una funció de capitalitat pel que fa a la prestació de determinats serveis (comercials, educatius, sanitaris, notaria…) a la resta de municipis: Monistrol de Montserrat, Castellbell i el Vilar, Marganell, Castellgalí i el Pont de Vilomara i Rocafort. És a la confluència del Llobregat i el Cardener, del terme de Castellgalí, i del congost de Castellbell. Està en comunicat amb Manresa i Barcelona per dues línies de ferrocarril (RENFE i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) i per l’Autopista de Montserrat.

El nom oficial d’aquest municipi amb la seva ortografia actual, Sant Vicenç de Castellet, data del 1979. Prové de Sant Vicenç, el sant titular de la parròquia del municipi, i de «Castellet», en la documentació antiga Castelleto (segle XI). A dalt del turó més pròxim al nucli principal de població hi havia el Castell de Castellet, del qual actualment només es conserven uns fragments de les muralles i la torre.

El municipi ha tingut uns altres noms oficials al llarg de la història:

  • Des del 1842, Castellet y Valhonesta.
  • Des del 1860, San Vicens de Castellet.
  • Des del 1875 fins al 1979, San Vicente de Castellet.
  • Des del 1937 al 1939, Castellet de Llobregat.

Història

La presència humana més antiga que consta a Sant Vicenç de Castellet data del període mitjà del neolític, ja que les troballes de la bòbila de Can Vidal i al carrer de la Igualtat així ho demostren. També s’han trobat a Castellet alguns fragments de terrissa que daten de l’època ibèrica.

Les restes més importants trobades a Sant Vicenç de Castellet són les que vénen de la romanització: la vil·la romana de Boades i el mausoleu de la Torre del Breny, al terme municipal de Castellgalí, però estretament relacionades amb Sant Vicenç de Castellet.

A l’edat mitjana, el petit domini de Castellet, documentat des de principis del 1001, va anar passant per les mans de diferents senyors més o menys propers. Les pestes del segle XIV van reduir-ne la població i el conreu, que ja no es van recuperar fins a la segona meitat del segle XVIII, quan hi ha una expansió agrícola. Al municpi de Vallhonesta, l’activitat agrícola, centrada sobretot en el conreu de la vinya, va ser molt important. També ho van ser les activitats relacionades amb el pas del camí ral que unia Barcelona amb Manresa.

A mitjan segle XIX es van iniciar els canvis que va marcar el creixement de Sant Vicenç de Castellet amb la incorporació de la indústria tèxtil, un sector que encara avui dia predomina malgrat la recessió. Cap a meitat del segle XIX s’agrega el municipi de Vallhonesta al de Sant Vicenç de Castellet. A partir 1845 es van instal·lar a Sant Vicenç les primeres indústries, aprofitant la força hidràulica del Llobregat. L’any 1867 es va construir el canal industrial que va donar una empenta definitiva a la indústria de la zona, la qual es va consolidar amb l’arribada del ferrocarril (els Ferrocarrils del Nord el 1859 i els Ferrocarrils Catalans el 1924).

A principis del segle XX l’estació ferroviària de Sant Vicenç de Castellet es va convertir en un punt estratègic del traçat Barcelona–Lleida–Saragossa, un dels elements que va impulsar el creixement de la població, que va passar dels 200 habitants del 1867 als 3.037 de l’any 1930. L’any 1917 s’hi van construir els dipòsits d’aigua i la reserva de màquines i entre els anys 1926 i 1929 es van fer els treballs d’electrificació de la línia Terrassa-Manresa. Aquestes circumstàncies van afavorir considerablement el comerç local, especialment durant la postguerra, època en què l’estraperlo va fer cèlebre el nom de Sant Vicenç. A començaments d’aquest segle també es va expandir l’activitat econòmica més representativa del municipi: l’extracció, elaboració i comercialització de la pedra.

Municipi mil·lenari

El document que dóna fe dels més de mil anys d’història documentada del municipi és una butlla papal en papirus que data del mes de maig del 1001. En aquesta butla el papa Silvestre II ratifica la concessió dels béns i possessions del castell i terme de Castellet al bisbe Sal·la de la Seu d’Urgell i als seus successors. Aquell any el comte d’Urgell, Ermengol I, i el bisbe Sal·la van viatjar a Roma per visitar el papa Silvestre II, l’erudit monjo Gerbert d’Aurillac. El pontífex i el bisbe mantenien una gran amistat des que havien estudiat junts a Ripoll. El bisbe i el comte van tornar de Roma amb la butlla signada per Silvestre II, en la qual es reconeixien tots els privilegis i possessions del bisbat d’Urgell. El document és, per tant, d’una gran importància històrica.

La ratificació de béns indica que Castellet i el seu terme havien estat propietat ja al segle X de la diòcesi d’Urgell. Això vol dir que aleshores els entorns del municipi ja estaven habitats. El bisbat d’Urgell va conservar aquestes propietats fins a la segona meitat delsegle XII, quan van ser venudes als comtes de Barcelona, els quals les van cedir després com a feu senyorial.

El document té forma de pergamí de grans dimensions i es troba avui dia a l’Arxiu del Museu Diocesà d’Urgell, on es va conservar durant segles. L’any 1925, per evitar que es degradés, la butlla va ser enviada als tallers del Vaticà, on es va fer un minuciós treball de restauració, després de ser estudiada per l’especialista alemany Paul Fridolin Kehr, que aquell mateix any va fer-ne una edició comentada a Berlín.

El ferrocarril

Els canvis derivats del procés industrial i de l’arribada al municipi del ferrocarril van ser determinants en l’evolució i desenvolupament de Sant Vicenç de Castellet. El 1859, la companyia dels Ferrocarrils del Nord va posar en marxa la línia ferroviària Terrassa-Manresa, inaugurada el dia 3 de juliol. Aquesta línia va integrar el territori dins del trajecte Barcelona-Saragossa i va obrir grans possibilitats de desenvolupament industrial. L’any 1912 l’increment d’activitat econòmica va fer necessària la construcció d’una doble via. El 1914, aquesta mateixa companyia va decidir construir un dipòsit de reserva de màquines, convertint així Sant Vicenç de Castellet en un punt neuràlgic i estratègic de l’activitat ferroviària.

La companyia dels Ferrocarrils Catalans va decidir l’any 1924 executar un traçat viari alternatiu per enllaçar Barcelona amb Manresa, i aquest traçat va tenir també una estació a Sant Vicenç de Castellet.

El lligam entre Sant Vicenç de Castellet i el ferrocarril va determinar que en el primer quart de segle XX el municipi es convertís en un centre de comunicacions vital dins la xarxa ferroviària catalana, que va repercutir en el desenvolupament i instal·lació d’indústries, sobretot tèxtils i de la pedra, que van aprofitar els lògics avantatges d’instal·lar-se al costat dels canals de distribució dels materials. Això va donar a Sant Vicenç de Castellet l’apel·latiu de “població de pedra, cotó, vapor” que la defineix.

El ferrocarril va ser també un factor decisiu en el creixement del poble, amb l’arribada de moltes persones de fora que, per motius de treball, es van quedar a viure al poble amb la seves famílies.

El tèxtil

L’activitat tèxtil va començar a mitjan segle XIX, aprofitant el riu Llobregat com a generador d’energia i l’oportunitat que oferia el ferrocarril per al transport de primeres matèries i productes acabats. L’activitat va anar augmentant i això es va traduir en l’arribada de moltes persones que buscaven feina i en l’increment també de l’activitat comercial.

El cotó va ser el centre de l’activitat industrial al principi, sobretot en la primera meitat del segle XX. La indústria del cotó va abastar diversos sectors a Sant Vicenç de Castellet com ara la filatura, el teixit o el tint i va esdevenir un dels principals pilars de vida per als veïns de Sant Vicenç de Castellet.

Als anys 70 es va iniciar la crisi del tèxtil amb un procés de regressió que ha estat irreversible, com a altres zones. Han desaparegut les grans indústries i, dels dos canals d’aigua, un s’ha perdut.

La pedra

L’activitat extractiva va començar amb un caire eminentment industrial a finals del segle XIX amb l’explotació de la pedra sorrenca. La pedra s’extreia manualment i s’utilitzava bàsicament per a fer voreres i enllosats. Ja durant la dècada del 1920 hi havia un cert ambient comercial a l’entorn de la pedra. La pedra va tenir un paper molt important durant l’època de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la construcció de les fonts de Montjuïc, carreteres, etc.

A partir d’aleshores va començar l’explotació de la pedra calcària, pedra més dura que la pedra sorrenca i que permet ser polida, amb un acabat molt similar al marbre. Aquest tipus de pedra es va popularitzar molt ràpidament i va quedar identificada com a “pedra Sant Vicenç”, denominació amb la que es coneix arreu i que s’aplica també a altres tipus de pedres, encara que no siguin de la zona. Així, es va anar incrementant l’activitat, van ampliar-se els tallers i es va comprar o fabricar la maquinària necessària fins a consolidar aquest tipus d’indústria com una de les bases de l’economia local.

Patrimoni històric

Torre de Castellet

A la banda dreta del riu Llobregat, destaca un turó amb la Torre de Castellet, ben visible al seu cim. S’hi accedeix amb vehicle per una desviació a la dreta des de l’eix del Llobregat, a l’alçada del pla de les Vives, que tot enfilant-se ràpidament hi porta en pocs minuts. La torre és de planta quadrada i pertanyia al Castell de Castellet, del qual se’n comencen a tenir dades l’any 1001. La torre es va construir al segle XIII, després de la destrucció del castell el 1277 per Humbert de Rocafort. Del castell avui dia es conserven uns fragments de muralles que envoltaven la part nord del turó com a nucli defensiu.

Al costat de la torre trobem l’Ermita de la Mare de Déu de Castellet, construïda al segle XII i ampliada el 1884, canviant l’orientació de l’àbsis Aquesta ermita, dedicada a la Verge de Castellet, ha estat al llarg de la història el santuari marià dels municipis del Bages Sud. Avui dia encara es conserva una talla romànica de fusta de la Mare de Déu de Castellet. L’any 2000 es va celebrar el 50è aniversari de la seva entronització. Una cisterna a sota de l’ermita ens indica l’origen preromànic de la capella, ja que conserva la planta.

El setembre de 2001 es van iniciar les obres de restauració de la torre per iniciativa de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet, amb la col·laboració de la Generalitat i de la Diputació. L’objectiu de les obres va ser fer un sanejament dels talussos del turó, fixar-ne la base amb formigó projectat i mallat, i també relligar la part superior de la muntanya amb ancoratges.

Cal assenyalar que la base del turó de Castellet està formada per grans roques on els darrers anys s’hi havien format grans esquerdes que feien perillar la seva estructura. La restauració del turó de Castellet va ser la primera fase de l’actuació feta per l’Ajuntament de Sant Vicenç. D’altra banda, les greus deficiències estructurals i de conservació de l’Ermita de Castellet van portar a encarregar-ne un estudi de restauració i rehabilitació.

Les actuacions més importants van finalitzar al principis de 2003. Per fer de tot el conjunt un entorn més agradable i destacar la importància de l’indret per al municipi, la zona ha estat enjardinada i s’ha posat en marxa un projecte d’il·luminació del conjunt arquitectònic. El canvi de titularitat del bisbat de Vic al consistori de Sant Vicenç es va realitzar el 13 de març de 2003. El conjunt restaurat i rehabilitat va ser inaugurat el 13 d’abril de 2003.

Vallhonesta

Vallhonesta era un municipi independent fins que a meitat del segle XIX es va agregar al de Sant vicenç de Castellet. La vinya, els cereals i les oliveres han estat la bse dels cultius històrics a la zona. Conserva encara el seu caràcter rural i la seva ubicació l’ha consolidat com una de les portes d’entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

El nucli rural de Vallhonesta en destaca l’Ermita de Sant Pere construïda al segle XI, d’estil romànic. És especialment singular el seu campanar d’espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis d’estil lombard i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. A l’interior s’hi conserva un sarcòfag romànic.

D’altra banda, a dalt d’una carena molt propera, que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, hi ha les restes de l’antic hostal i de l’Ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona.

L’Hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l’activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Pel que fa a l’ermita, d’origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

Modernisme

Són diverses les mostres de modernisme que hi ha a Sant Vicenç de Castellet. Destaca entre elles el monument a Anselm Clavé, obra de l’arquitecte santvicentí Bernat Pejoan i dels escultors manresans Borjes. Es va inaugurar el 2 de maig de 1920 com a font pública. Inicialment es va col·locar a la plaça Clavé, però posteriorment va ser traslladat a l’avinguda del Secretari Canal, on es pot observar actualment, tot i que desproveït de la font. El material emprat per a la seva construcció, pedra sorrenca, prové de les pedreres de Sant Vicenç. També de la mateixa època i autor és la font de la plaça de l’Ajuntament.

Són també representatives d’aquest moviment artístic algunes cases del poble. Destaquen la Torre, al carrer Pompeu Fabra, la Torre d’en Bernat, al passeig de Pau Casals, i la casa del carrer Montseny, número 6. Aquests edificis presenten decoració interior i exterior en forma de mosaic, treballs en fusta i forja. També són habituals elements ornamentals com boles recobertes de ceràmica vidriada verda o negra, copes de fruita, flors, garlandes i pinyes construïdes a partir de motllos amb ciment i sorra. Aquests elements decoratius es feien portar de Barcelona, de can Garrit, que és on es fabricaven.

Sepulcre de Boades

El descobriment d’aquest sepulcre romà a Boades va tenir lloc en unes excavacions arqueològiques dels anys 1934-1935 en una vinya. Pertany a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, però està al terme municipal de Castellgalí.

De fet, el jaciment de Boades ja era conegut des de principis de segle XX, encara que se’n va donar un major ressò gràcies a les excavacions dutes a terme als anys 30 per part del Centre Excursionista Montserrat de Manresa i a l’arranjament del sepulcre per part de l’entitat barcelonina Amics de l’Art Vell. Actualment les restes arqueològiques de Boades es poden visitar al Museu Comarcal de Manresa.

Considerat com un dels prototipus d’edificis funeraris romans a Catalunya, el sepulcre es caracteritza per haver estat una petita cel·la o cambra de planta quadrada, lleugerament rectangular, que forma part de la vil·la romana de Boades. Pel que fa a la seva estructura, l’exterior fa 5,1 m per 5,6 m, i 3,9 m per 3,6 m a l’interior. La coberta interior presenta una volta de canó mentre que la teulada és a doble vessant. L’alçada total d’aquesta edificació és de 3 m a l’arrencada de la coberta i de gairebé 5 m a la carena del teulat.

La torre del Breny

També coneguda com a Torre dels Dimonis, està situada dins el terme municipal de Castellgalí. És un monument funerari d’època romana construït al segle III, segurament com a necròpolis privada d’alguna família important del poblat preromà de Boades. Està situada prop de la confluència dels rius Llobregat i Cardener.

L’any 1870 va ser destruïda la part superior per utilitzar les seves pedres en la construcció d’una resclosa, donada la seva proximitat al riu Llobregat. La Torre del Breny forma part de l’imaginari col·lectiu santvicentí i és font de nombroses llegendes locals.

Construccions de pedra seca

Sant Vicenç de Castellet ha tingut un important passat vinícola dins una comarca, el Bages, que va ser de les de més producció de vi a finals del segle XIX. Per això ens han arribat avui dia les construccions de pedra seca com ara les barraques de vinya, tines al mig del bosc o adosades a les cases i marges, que es poden veure en tot el terme municipal.

Vida social i cultural

Sant Vicenç de Castellet té una animada vida social i cultural que dinamitzen un bon nombre d’entitats.

Festes i tradicions populars

  • Cavalcada de Reis (5 gener). Desfilada de Ses Majestats els Reis Mags de l’Orient que se celebra la vigília del dia de Reis.
  • Festa Major d’hivern (22 gener). La Festa Major d’hivern se celebra amb motiu de la festivitat de Sant Vicenç. El programa d’actes que es prepara inclou actuacions teatrals, música, excursions guiades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i el Cicle de Música d’Hivern.
  • Carnestoltes. Organitzat per la Comissió de Festes, comprèn una desfilada de disfresses, i l’enterrament de la sardina.
  • Festa dels Carreters (normalment al mes de març). Els actes dels Tres Tombs, de caràcter ja tradicional, consten de benedicció dels cavalls, la cercavila i els Tres Tombs pels carrers del municipi, encapçalats pel capità de bandera i els cordonistes, amb acompanyament de bandes de música.
  • Aplec de Vallhonesta (1 maig). La celebració d’aquest aplec es fa a l’ermita romànica de Sant Pere de Vallhonesta. Els santvicentins pugen a l’ermita, on es reparteix a tothom un panellet. Els més joves pugen a l’ermita la nit abans per fer gresca, i passen la nit al refugi. L’aplec de Vallhonesta és una tradició que es remunta al segle XVII.
  • Caramelles (dissabte tarda i diumenge de Pasqua). Tradicionals cantades de caramelles a càrrec dels grups de la Societat Coral l’Estrella, l’Agrupació Musical Castellet i l’Esbart Dansaire Santvicentí.
  • Ball de gitanes. Una de les festes tradicionals més característiques de Sant Vicenç de Castellet. Es tracta d’una tradició que van introduir a Sant Vicenç un grup de picapedrers de Caldes de Montbui que a principis del segle XX van venir a treballar al poble. És un dels balls més lluïts del repertori de l’Esbart Dansaire Santvicentí, que compta també amb una versió popular oberta a tothom i que es balla per la Pasqua Granada a la plaça de l’Ajuntament.
  • Festa Major d’estiu (segon cap de setmana de juliol). El programa d’actes compta amb activitats festives, culturals i esportives. Són ja habituals el correfoc, els espectacles de dansa, música i teatre, cinema a la fresca, els balls de Festa Major, l’elecció depubilla, dama, hereu i fadrí del municipi i el tradicional castell de focs. L’inici de la festa arriba uns dies abans, l’1 de juliol, amb l’Homenatge a la Vellesa.
  • Aplec de Castellet (segon cap de setmana de setembre, al voltant de la Diada). Els participants de l’Aplec pugen en romeria al santuari de Castellet acompanyats pels gegants. Es fa parada al pla de les Vives per esmorzar, tradicionalment coca i xocolata. Després de la missa a l’ermita hi ha actuacions de l’Esbart Dansaire Santvicentí, la Coral Al Vent i la Societat Coral l’Estrella. L’Aplec compta amb el solemne vals dels Barons de Castellet, que ballen els gegants Marià i Paula. La festa, organitzada cada any per la Colla de Geganters del municipi, acaba amb un dinar de germanor.
  • Aplec de la Sardana. Organitzat cada any per l’Agrupació Sardanista Sant Vicenç de Castellet el mes de setembre. L’Aplec se celebra cada any a la Plaça Catalunya del municipi.
  • Cagatió popular (diumenge anterior a Nadal). La festa té lloc a la plaça de l’Ajuntament, on s’aplega tota la mainada del poble. El tió entra a la plaça en carro i acompanyat pels tioners. Aleshores els nens i nenes el fan cagar regals i llaminadures. La festa del cagatió compta també amb un pessebre vivent que escenifica l’Associació Musical Castellet i amb danses de l’Esbart Dansaire Santvicentí. Ho organitza la Colla de Geganters amb la col·laboració de comerciants.
  • Els Pastorets. Representació tradicional de teatre que es fa per les festes de Nadal.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s